dijous, 25 d’octubre del 2018

16/10/2018 FICEDULA PARVA AL PARC DEL MIGDIA. MONTJUÏC. BARCELONA.


Dilluns 15/10 salta la notícia. Helena Navalpotro i Robert Manzano localitzen un exemplar de Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus) i un de Papamosques menut (Ficedula parva) al Parc del Migdia a Montjuïc (Barcelona).

Des de que començava a veure ocells i veia els dibuixos a la guia o a les revistes especialitzades trobava fotografies del Papamosques menut, aquesta espècie em cridava fortament l’atenció. El cap gros, el ulls grossos i negres i la seva postura em generaven simpatia. I per tant, moltes ganes de veure’l. Així doncs no podia deixar passar la oportunitat. Com aquell que diu, el tenia a casa.

Plegant de la feina, em vaig acostar al Parc del Migdia. Vaig arribar-hi quasi simultàneament amb Max Andrews (sense saber-ho ens van aseure de costat a l’autobus) i amb Jesús Foncubierta. Cinc minuts més tard vam localitzar el Papamosques menut que es movia neguitosament per les branques dels roures. Tenia un comportament a mig camí entre mosquiter, movent-se entre les branques i buscant insectes a les fulles dels roures, i de papamosques, aturant-se a les branques i sortint al vol a caçar mosques i mosquits mentre volaven.

Per sort vam poder veure’l força bé. No semblava massa amoinat per la nostra presència i la de 6 altres observadors que van anar arribant. En un moment el vam tenir força a prop nostre i vam poder fer-ne bones fotografies.

El que si que no van localitzar, tot cercar-lo l’estona que vam ser allà, va ser el Mosquiter de doble ratlla. L’endemà si que van veure el mosquiter, però no el papamosques que ja no es va veure més.

El dia 20/10 es trona a veure un exemplar de Papamosques menut a la Bassa de la Olla del Rei a Castelldefels. Podria ser el mateix?.

Incloc la descripció de l’exemplar i la discusió de la meva identificació que vaig incloure en la Ficha_Rarezas_CRSEO que vaig enviar al Comité de Rarezas de la SEO:

INTRODUCCIÓN:
El lunes 15 de octubre de 2018 en el grupo de whatsapp CAT Twitch salta la noticia de que Helena Navalpotro y Robert Manzano han localizado un Papamoscas papirrojo (Ficedula parva) en Montjuic (Barcelona) concretamente en el bosque de robles que hay en los jardines del Mirador del Migdia.

Durante el resto del lunes y mañana del martes 16/10/2018 diversos observadores acuden al lugar para observar, con éxito, este ejemplar. Por la tarde decido acudir.

Llego a la zona a las 15:40 y allí coincido con Max Andrews (MA) y Jesús Foncubierta (JF) ya que llegamos simultáneamente. En ese momento observo que hay mucho movimiento de mosquiteros en las copas de los robles y empezamos a observarlos para localizar al Papamoscas y al ejemplar de Mosquitero bilistado (Phylloscopus inornatus) que también localizaron Helena Navalpotro y Robert Manzano el día anterior y que por cierto no localizamos.

Al cabo de 5 minutos localizamos el ejemplar de Papamoscas papirrojo (Ficedula parva) a escasa distancia de nuestra posición en la copa de uno de los robles moviendose nerviosamente de una rama a otra en busca de alimento. Tanto yo (JCJ) como MA y JF lo observamos con prismáticos y lo identificamos. Al cabo de un rato se desplaza a otros robles no lejos de allí y en ese momento, tanto JF como yo decidimos intentar hacer fotos del pájaro.

Unos minutos después el ejemplar se desplaza unos metros desapareciendo de nuestro campo visual. Al cabo de un rato oímos su reclamo y volvemos a localizarlo. Esta vez conseguimos acercarnos bastante al ejemplar consiguiendo buenas fotos.

DESCRIPCIÓN:

Estructura, forma y proporciones generales.
Ave paseriforme de pequeño tamaño, en mi impresión similar a un mosquitero. Posición vertical típica de papamoscas, recuerda un petirrojo un poco menor de tamaño, con el pecho “hinchado”.
Cola siempre levantada y las alas caídas a ambos lados del cuerpo. Cabeza de gran tamaño quizás aumentado por los ojos grandes negros y la cara limpia, sin marca.


Comportamiento.
Incansable cazador de insectos. Comportamiento nervioso, a medio camino entre Ficedula (parándose en ramas expuestas y saliendo al vuelo a cazar insectos) y Phylloscopus (moviéndose entre las ramas y hojas de forma nerviosa).


Plumaje.
Partes superiores.
Cabeza, nuca, manto, escapulares y obispillo gris-marrón uniforme. Más gris que marrón.  

Diseño de la cola característico. Parte central y extremo distal gris oscuro, casi negro, o negro claro. La parte central más oscura que el extremo distal. Los laterales de color blanco limpio, lo que crea un contraste muy marcado y un diseño característico.

En la cara, se aprecia un anillo ocular también blanco.

Las cobertoras primarias, cobertoras secundarias, primarias, secundarias y terciarias más marrones que el resto de las PPSS. Se aprecian más oscuras. La cobertoras secundarias presentan un fino margen beige que se ensancha en la punta de estas plomas en forma de pequeño punto beige. Terciarias con un punto en la punta beige y margen distal estrecho también beige.

Partes inferiores.
Garganta y pecho beige pálido. Vientre blanco sucio e infracobertoras caudales blanco puro, muy conspicuo.


Partes no plumadas.
Patas.
Completamente negras.

Pico.
Estructura típica de insectívoro. Fino y delicado. Con la base muy ancha confiriéndole forma de triángulo. Mandíbula superior negra. La base de la mandíbula inferior de color rosáceo para ir oscureciéndose hacia la punta, de color negro.

Ojos.
Muy grandes. De color negro.

Discusión.
Mi identificación del individuo observado como Papamoscas papirrojo (Ficedula parva) se basa en los siguientes criterios:

Especie de difícil confusión si no es con Papamoscas de la taiga (Ficedula albicilla) con el que comparte estructura, medida y características generales del plumaje.

El diseño blanco y negro de la cola de esta especie es compartido con algunas especies de paseriformes (Saxicola rubetra, género Oenanthe, Ficedula hypolueca, F. semitorquata, algunas especies del género Lanius y Montifringilla nivalis) pero las restantes características del plumaje, comportamiento y dimensiones las descalifican casi de inmediato.

Así pues, la única especie con la que cabe confusión es con su congénere Papamoscas de la taiga (Ficedula albicilla).

Las puntas beige de las cobertoras secundarias y de las terciarias indican que el ejemplar en cuestión se trata de un individuo en plumaje de primer invierno (1stW). En algunas de las fotografías que acompañan esta descripción se puede apreciar que algunas de las cobertoras secundarias más internas han sido mudadas de acuerdo con la estrategia de muda parcial de los ejemplares de primer año de esta especie.

Así pues, debemos centrar la separación de F. parva y F. albicilla en los caracteres que presentan los ejemplares de 1stW:
  
Papamoscas papirrojo (Ficedula parva).
Partes Inferiores: Beige.
Supracobertoras caudales: De coloración más clara que las rectrices centrales.
Mandíbula inferior: Base de color rosa y punta negra.

Papamoscas de la taiga (Ficedula albicilla).
Partes Inferiores: Gris marrón.
Supracobertoras caudales: De coloración más oscura que las rectrices centrales.
Mandíbula inferiorToda negra.

Papamosques menut (Ficedula parva). 16/10/2018 Parc del Migdia. Montjuïc. Barcelona.
Es pot apreciar que les supracoberteres caudals són clarament de coloració més clara que les rectrius més internes.

Papamosques menut (Ficedula parva). 16/10/2018 Parc del Migdia. Montjuïc. Barcelona.
Es pot apreciar clarament que les parts inferiors són de color beige sense rastre de coloració gris i que la base de la mandíbula inferior és rosa ambla punta negra. No negre uniforme com seria el cas de Papamosques de la taiga (F. albicilla).

Papamosques menut (Ficedula parva). 16/10/2018 Parc del Migdia. Montjuïc. Barcelona.
Es pot apreciar que les supracoberteres caudals són clarament de coloració més clara que les rectrius més internes.

Papamosques menut (Ficedula parva). 16/10/2018 Parc del Migdia. Montjuïc. Barcelona.
Es pot apreciar clarament que les parts inferiors són de color beige sense rastre de coloració gris. 
Papamosques menut (Ficedula parva). 16/10/2018 Parc del Migdia. Montjuïc. Barcelona.
Es pot apreciar clarament que les parts inferiors són de color beige sense rastre de coloració gris i que la base de la mandíbula inferior és rosa ambla punta negra. No negre uniforme com seria el cas de Papamosques de la taiga (F. albicilla).



Papamosques menut (Ficedula parva). 16/10/2018 Parc del Migdia. Montjuïc. Barcelona.
Es pot apreciar clarament que les parts inferiors són de color beige sense rastre de coloració gris i que la base de la mandíbula inferior és rosa ambla punta negra. No negre uniforme com seria el cas de Papamosques de la taiga (F. albicilla).

Papamosques menut (Ficedula parva). 16/10/2018 Parc del Migdia. Montjuïc. Barcelona.
Es pot apreciar clarament que les parts inferiors són de color beige sense rastre de coloració gris i que la base de la mandíbula inferior és rosa ambla punta negra. No negre uniforme com seria el cas de Papamosques de la taiga (F. albicilla).

Papamosques menut (Ficedula parva). 16/10/2018 Parc del Migdia. Montjuïc. Barcelona.
Es pot apreciar clarament que les parts inferiors són de color beige sense rastre de coloració gris i que la base de la mandíbula inferior és rosa ambla punta negra. No negre uniforme com seria el cas de Papamosques de la taiga (F. albicilla).


divendres, 7 de setembre del 2018

AGOST 2018. CROÀCIA.

 Aquest any hem anat de vacances a Croàcia. Hi vam estar 10 dies. Del 11 al 21 i vam anar del sud (Dubrovnik) cap al nord i interior (Split, PN Krka, Zadar, PN Plitvice i Zagreb). Al ser un viatge familiar, els ocells van estar en un pla molt discret, secundari. Aprofitant les excursions que feiem.

De fet el birding estava en un pla tan secundari que dels molts bimbos possibles només en vaig fer 2. Això si, eren a la llista dels “most sought-after”. Aquests dos bimbos van ser Corb marí pigmeu (Phalacrocorax pygmeus) i Picot garser mitjà (Dendrocopos medius).

Corb marí pigmeu (Phalacrocorax pygmeus):
Bimbar-lo em va fer molta il·lusió. Des de que de jovenet començava a veure ocells i mirar les guies de camp que em va cridar fortament l’atenció i li tenia “ganes”.

El vaig veure a dues localitats diferents. La primera localitat va ser al delta del riu Nerevda el 14.8.2018. Mentre ens desplaçavem de Dubrovnik a Split vam passar pel delta d’aquest riu i vam parar una estona. En una petita llacuna vaig veure tres exemplars parats en uns postes que sobresortien de l’aigua. Eren força lluny i un pèl a contrallum però la forma i la mida els feien inconfusibles.

La segona vegada que els vaig veure va ser més satisfactoria. El 17.8.2018 pujavem amb barco pel riu Krka des de Skradin fins a les cascades formades per travertins. Diversos exemplars de diferents edats estaven aturats en els troncs sobresortint del riu prop de la riba. En aquesta ocasió si que vaig poder fer bones fotos.

Corb marí pigmeu (Phalacrocorax pygmeus). 17.8.2018 P.N. Krka. Skradin. Croàcia. 

Corb marí pigmeu (Phalacrocorax pygmeus). 17.8.2018 P.N. Krka. Skradin. Croàcia. 

Picot garser mitjà (Dendrocopos medius):
Croàcia és un pais on els picots estan ben representats. S’hi poden observar fins a 10 espècies en comparació a les 6 (una d’elles molt localitzada) que es poden veure a Catalunya. L’expectació de trobar una d’aquestes espècies ausents o escasament distribuides a Catalunya era alta.

Vaig tenir sort. El matí del dia que marxavem de l’àrea del Parc Nacional de Plitvice (20.8.2018) vaig sentir un reclam clarament de Dendrocopos. Recordava al de Picot garser gros (Dendrocopos major), també sentit poc segons abans. La freqüència (pitch) i timbre eren molt semblants al reclam de D. major, però eren 4 frases més curtes i lleugerement més altes de freqüència. Però la falta d’experiència va fer que no el donés per segur, però em vaig quedar amb la mosca darrera la orella.

L’endemà (21.8.2018) al Jardí Botànic de Zagreb vaig tenir més sort. Passejant pel jardí vaig tornar a sentir el mateix reclam. Aquest cop però vaig veure el picot aturant-se en un arbre. Només duia la càmera fotogràfica així és que vaig mirar de fer tantes fotos com em va ser possible. 4 d’aprofitables.

Picot garser mitjà (Dendrocopos medius). 21.8.2018. Jardí Botànic de Zagreb. Croàcia.


Picot garser mitjà (Dendrocopos medius). 21.8.2018. Jardí Botànic de Zagreb. Croàcia.

Picot garser mitjà (Dendrocopos medius). 21.8.2018. Jardí Botànic de Zagreb. Croàcia.

Picot garser mitjà (Dendrocopos medius). 21.8.2018. Jardí Botànic de Zagreb. Croàcia.

Gràcies a aquestes fotos vaig poder identificar el picot con a un exemplar d’aquesta espècie.

D’altres espècies observades que em van fer gràcia van ser la Cornella enmantellada (Corvus cornix) i la Graula (Corvus frugilegus) totes dues observades a Zagreb pels voltants de l’estació de ferrocarrils.

Cornella enmantellada (Corvus cornix). 20.8.2018. Rodàlies estació del ferrocarril. Zagreb. Croàcia,

Cornella enmantellada (Corvus cornix). 20.8.2018. Rodàlies estació del ferrocarril. Zagreb. Croàcia,

Cornella enmantellada (Corvus cornix). 20.8.2018. Rodàlies estació del ferrocarril. Zagreb. Croàcia,

Cornella enmantellada (Corvus cornix). 20.8.2018. Rodàlies estació del ferrocarril. Zagreb. Croàcia,
Graula (Corvus frugilegus). 21.8.2018. Rodàlies estació de ferrocarril. Zagreb. Croàcia.

Graula (Corvus frugilegus). 21.8.2018. Rodàlies estació de ferrocarril. Zagreb. Croàcia.

Graula (Corvus frugilegus). 21.8.2018. Rodàlies estació de ferrocarril. Zagreb. Croàcia.

dimecres, 28 de febrer del 2018

PHYLLOSCOPUS HUMEI AL TORRENT DE L'AMIGÓ (P.N. SERRALADA DE MARINA)?.

13/05/2017 TORRENT DE L'AMIGÓ.

Per sort pels que ens agrada mirar ocells, a vegades dues espècies que són molt semblants en el seu plomatge es poden diferenciar amb seguretat pel seu cant o reclams. Un exemple a casa nostra pot ser el Raspinell comú (Certhia brachydactyla) i el Raspinell pirinenc (C. familiaris) que, tot i ser molt difícils de separar pel plomatge, si canten la identificació és ràpida i planera.

Un cas similar, tot i que no tan fàcil, és el cas de 2 espècies de mosquiters rars al nostre territori, però que cap a la tardor es deixen veure de tant en tant, i sembla que cada cop més. És el cas del Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus) i el Mosquiter de Hume (Ph. humei).

El passat 13 de maig de 2017 vaig enregistrar una veu que possiblement fos de Mosquiter de Hume (Phylloscopus humei) al Torrent de l'Amigó al Parc de la Serra de Marina dins el terme municipal de Badalona.

No feia molt, havia comprat una enregistradora digital (sempre m'ha interessat el cant, veus i reclams dels ocells) i com que el mes de maig és un bon moment per aprofundir en els cants dels ocells, surto de bon matí amb la intenció de fer algun enregistrament.

Al passar el primer gran roure del torrent m’aturo i em disposo a fer les primeres gravacions. S’hi senten Oriols (Oriolus oriolus), Mallerengues carboneres (Parus major), Cargolets (Troglodytes troglodytes), etc, etc,. Els anglesos en diuen Dawn chorus.

Faig una gravació d’ambient. És a dir enregistro tot el que se sent, sense centrar-me en cap ocell en concret. Acabo i segueixo caminant torrent amunt aturant-me quan sento algun ocell que canta per enregistrar-lo i així vaig fent.

En arribar a casa, descarrego les gravacions i les edito per millorar-ne el so i veure’n el sonograma (un sonograma és la representació gràfica del so). Veient el sonograma de la primera gravació, la d’ambient, em crida molt l’atenció la l’aparició d’una veu que se sent molt fluixeta en l’enregistrament. És clarament una V, com la de les veus de Phylloscopus inornatus/humei que a finals de setembre/octubre ens descobreixen la seva escassa presència.

Porció del sonograma on es veu la V que representa gràficament la veu del possible
Mosquiter de Hume (Phylloscopus humei).



Sonograma de la veu del possible Mosquiter de Hume (Phylloscopus humei).

El que us comentava de veus diferents en ocells d’aparença molt semblant: en el cas d’aquestes dues espècies de mosquiters, el que les diferència és la freqüència en la que emeten les veus, situant-se la frontera entre una espècie i l’altra en els 7 kHz. Phylloscopus inornatus emet un reclam més agut (freqüència més alta) en el que els pics més aguts se situen per sobre dels 7 kHz (en alguns casos arriba fins i tot als 10 kHz), mentre que Ph. inornatus, ni en els pics més aguts, arriba a aquesta freqüència (Les altes freqüències produeixen sons que nosaltres sentim con aguts. Les baixes freqüències produeixen els sons que sentim con greus).

Sonograma comparatiu de les veus de Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus)
 i del possible Mosquiter de Hume (Phylloscopus humei).

En aquest sonograma comparo dues veus d’ambdues espècies. La primera és de inornatus i la segona del possible humei. Veureu que la primera se situa en els 7 kHz en el punt més alt, indicant-nos que es tracta d’un Phylloscopus inornatus (enregistrament fet per mi el 27/10/2016 al Parc del Laberint d’Horta) mentre que el reclam del segon mosquiter se situa, el punt més agut, als 6 kHz, suggerint que possiblement es tracta d’un Phylloscopus humei.

Hauríem de tenir en compte que moltes vegades aquestes dues espècies de mosquiters a Catalunya van en grups de pàrids. Sembla que els agrada la companyia de la Mallerenga petita (Periparus ater) que poden fer veus molt semblants a la d’aquests mosquiters.

Aquest és l’enregistrament d'ambient sencer. La veu del possible humei se sent cap al segon 46. Si l’escolteu, notareu que en cap moment se sent cap Mallerenga petita. I no només això sinó que tampoc va sortir en cap altre punt de l’itinerari que vaig fer aquell matí. No és que això sigui definitiu per poder assegurar 100 % que la veu enregistrada sigui de Mosquiter de Hume, però sí que, en certa manera, recolza la possibilitat.

Phylloscopus inornatus i Ph. humei són dues espècies de mosquiter que es distribueixen per l’Àsia. Phylloscopus humei habita els boscos montans d’Àsia Central, des del nord de l’Afganistan estenent-se cap al nord a través de les muntanyes Altai i carenes associades cap al Llac Baikal. En aquesta latitud i a l’inici de la taigà, Phylloscopus humei es substituït per Ph. inornatus que en època de cria s’escampa de l’oest de les vessants occidentals dels Urals cap a l’est fins a les costes pacífiques de Sibèria.

Aquesta observació, amb l'enregistrament i el sonograma, els he penjat a Ornitho.cat per a que els components del Comitè Avifaunístic de Catalunya (CAC) puguin estudiar-la i, si s'escau, homologar-la (o no). Si fos un Mosquiter de Hume, seria la observació més tardana registrada a la Península Ibèrica i qui sap si a l'Oest d'Europa. De tota manera, amb una sola veu i enregistrada de casualitat potser no n'hi ha prou com per identificar l'espècie de l'ocell, tot i els consistents indicis.

*L’edició dels sons i confecció dels sonogrames els he fet amb l’aplicació lliure multiplataforma Audacity.



Possible Phylloscopus humei al Torrent de l'Amigó.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

MIGRACIÓ D’AUS PLANADORES A SERRA DE MARINA.



Després de força temps sense incloure cap entrada nova en el meu blog, tot coincidint amb el pas de rapinyaires per la Serra de Marina torno a publicar alguna coseta. I aquest cop sobre el pas d'ocells planadors.

Per la manera en que es desplacen els ocells a l’hora de realitzar els seus moviments, els separem en ocells de vol batut i ocells planadors (Rapinyaires i Cigonyes).

Els de vol batut són aquells que per desplaçar-se baten les ales, mentre que els ocells planadors són aquells que utilitzen la seva superfície alar per mantenir-se en l’aire sense necessitat de batre les ales.

Com podreu imaginar, els primers necessiten una gran quantitat d’energia per poder mantenir aquest vol, sobretot durant la migració que és un desplaçament de llarga distància que efectuen dos cops l’any, a la primavera cap al nord (a casa nostra de l’Àfrica cap a Europa) i a la tardor cap al sud (viatge de tornada a l’Àfrica). Mentre que els planadors fan servir la seva superfície alar per aprofitar els corrents tèrmics provocats per l’escalfament del terra que al seu torn escalfa l’aire que hi ha en contacte amb la seva superfície. Aquest aire escalfat, menys dens que l’aire fred, puja cap a les capes altes de l’atmosfera en espiral, cosa que els ocells aprofiten per enlairar-se. Quan aquests corrents perden força o l’exemplar en qüestió creu que ja ha arribant prou amunt se’n surt i comença a avançar tot planant i perdent alçada. Quan retroba un altre corrent tèrmic torna a guanyar alçada tot descrivint cercles en espiral.

Aquests corrents, però, només es creen sobre la superfície terrestre. Sobre grans masses d’aigua no s’hi donen ja que l’aigua no s’escalfa tant de pressa com el terra. D’aquesta manera les aus planadores eviten les grans masses d’aigua com els mars, oceans o fins i tot grans llacs. És aquesta la raó de perquè els ocells planadors per travessar la Mediterrània es concentren allà on la distància entre Àfrica i Europa és més petita. Aquest punts són l’Estret de Gibraltar (Tarifa és ben coneguda per la seva concentració de migrants a la tardor), el sud de la Península Itàlica i les petites illes que hi ha entre la costa africana i la italiana i l’Estret del Bòsfor (entre Europa i l’Orient Mitjà).

També hi ha certs accidents geogràfics com són les carenes muntanyoses, els colls de muntanya, els rius i la costa que actuen com barreres que desvien i guien als ocells planadors en el que anomenem flyways. Podríem dir que aquestes flyways són autèntiques autopistes pels ocells planadors concentrant-s’hi en gran nombre.

Aquests fets expliquen que la Serralada Litoral al Barcelonès Nord i el sector nord del Parc de Collserola siguin un punt òptim per a l’observació de la migració d’aus planadores. En aquest punt hi conflueixen els exemplars que han vingut del nord tot seguint la costa mediterrània i la Serralada Litoral i els que han seguit el curs del riu Besòs.

En aquest sentit el Parc de Collserola porta més de 20 anys fent el seguiment de la migració post-generativa d’ocell planadors al Turó de la Magarola des d’ on es controla la part baixa del curs del Riu Besòs i les vessants de la Serralada de Marina. Aquest punt d’observació està integrat en el projecte PERNIS de l’Institut Català d’Ornitologia que des del 2003 monitoritza la migració d’aus planadores a Catalunya.

Les espècies més comunes d’ocells planadors a Catalunya són per ordre decreixent: l’Aligot vesper (Pernis apivorus), l’Esparver vulgar (Accipiter nisus), el Xoriguer comú (Falco tinnunculus), l’Àliga marcenca (Circaetus gallicus), l’Aligot comú (Buteo buteo), l’Arpella vulgar (Circus aeruginosus), el Falcó mostatxut (Falco subbuteo), l’Àliga calçada (Hieraaetus pennatus) i el Milà negre (Milvus migrans).

Al Turó de la Magarola, en el període comprès entre l’any 2003 i el 2009, s’han registrat com a espècies més nombroses: l’Aligot vesper (
Pernis apivorus) 671 exemplars, l’Esparver vulgar (Accipiter nisus) 262 exemplars, el Xoriguer comú (Falco tinnunculus) 168 exemplars, l’Arpella vulgar (Circus aeruginosus) 120 exemplars, l’Aligot comú (Buteo buteo) 92 exemplars, el Falcó mostatxut (Falco subbuteo) 72 exemplars, l’Àliga marcenca (Circaetus gallicus) 28 exemplars, l’Àliga calçada (Hieraaetus pennatus) 22 exemplars.  També s’hi ha vist espècies menys habituals com ara la Grua (Grus grus) 11 exemplars, l’Esmerla (Falco columbarius) 2 exemplars, l’Aufrany (Neophron percnopterus), el Falcó de la reina (Falco eleonorae) i la Cigonya negra  (Ciconia nigra) totes elles amb 1 exemplar.

Si voleu ampliar informació podeu anar a aquests links: